27.
L'AVI I LA
CABRA.
Cap al final de
la seva
existència,
l’avi d’un mas
proper a Sora,
prengué la
rutina de menar
a pasturar
l’única cabra
que hi havia a
la casa. Una
activitat
absolutament
imprescindible,
vital, per
aquest home que
es troba al
final del seu
recorregut,
sense la
il·lusió d’un
nou projecte ni
alternativa.
Lligada amb la
corda pel
collar, el vell
de cul sobre
algun marge amb
els rosaris als
dits, a voltes
era la cabra que
l’estirava feixa
ençà o enllà.
Aquella cabra
era vella,
proporcionalment
potser més que
l’avi i un dia
la va dinyar.
L’home es va
quedar un xic
trist,
aclaparat, la
depressió va
anar augmentant
fins al punt que
no fou capaç de
sortir del llit,
al·legant que
sense la cabra
què hi feia ell
en aquest món,
que s’havia
quedat sense
feina, que més
li valia plegar.
La seva jove,
amb una intuïció
i una
sensibilitat
admirables, va
trobar el truc
precís. Se’n va
a la casa veïna,
a Casademunt, li
exposa el cas a
la iaia i aviat
es van entendre.
- Mira, - li diu
la dona – la
cabra que
necessita el teu
sogre, te la
donarem. És
vella i
atrotinada, però
bé serà molt que
no duri tan com
l’avi; ja fotran
bona parella
tots dos.
Gairebé no té
dents, si potser
li haureu de fer
sopes i tot,
però la pobre
bèstia encara
potser serà
capaç de treure
l’avi del sot,
qui sap?
De nou, quan pel
cim de la baga
surt el sol de
mig matí, troba
l’avi de cul al
marge, en una mà
els rosaris i a
l’altre la corda
potser
innecessària, ja
que la cabra
sembla trobar-se
perfectament
identificada amb
una situació a
la qual hi escau
allò de ; “l’un
fa l’altre”.
Arribats aquí,
quan la
curiositat ha
fugit del nostre
esperit, quan
les noves
maneres i els
nous invents ja
no ens
engresquen, ja
no revifen el
nostre interès,
quan aspirem
només a veure
sortir el sol
cada dia,
llavors és quan
la rutina més
absoluta i
recalcitrant ens
pot semblar un
al·licient
suficient per a
continuar el
camí fins al
darrer revolt.