L'antic santuari de la
Mare de Déu de Bellvitge,situat a la part baixa del terme de
Santa Eulàlia de Provençana, probablement ja existia al segle XI
quan els esposos Gotmar i Ótula vengueren el mas anomenat
Amalvigiael 1057, per 30 unces d'or.
Aquest nom, que també
apareix documentat com a Malvige, Amalvigia o Amalviia(procedeix
de les arrels godes Amali Vigiusi correspon a un
antropònim femení) es transformà en el topònim actual de
Bellvitgeper etimologia popular, ja que hom l'havia
interpretat com a 'mal viatge'.
La llegenda atribueix el canvi
de mala bellal fet d'haver-se dessecat aquells
terrenys pantanosos i insalubres. El creixement continu del
delta per causa de les riuades ha comportat que l'església hagi
anat quedant soterrada.
Documentada des del 1279, unes
excavacions recents del subsòl n'han localitzat els fonaments
uns 4 o 5 m sota el nivell actual.
