|
C O L · L A B O R A C I O N S |
|
LES VEUS DE LES PINTURES DE SANT PERE DEL BURGAL |
|
|
|
Per Ainhoa Corts |
|
Sant Pere del Burgal és un monestir benedictí construït al segle XI sobre un altre documentat del segle IX. Situat al marge esquerre del riu NogueraPallaresa, al costat d’un poble anomenat Escaló, amaga una història plena de misteris i contradiccions que han fet que el seu recorregut al llarg de la història medieval sigui apassionant pels investigadors. La història del monestir, i principalment, la història de les seves pintures, situades a l’absis central, no pot entendre’s sense conèixer la història que el va rodejar durant la seva construcció, ja que aquesta va influir de manera notable en el seu progrés. En un principi, la construcció de Sant Pere del Burgal va tenir unes clares intencions, les quals pretenien desvincular-lo del monestir del de Sta. Maria de Grassa (Llenguadoc) i també fer-lo independent del de Sta. Maria de Gerri. Tot plegat no va ser mai possible, i és per això que alguns investigadors parlen de Sant Pere del Burgal com un “edifici fallit”. Per tant, no va tractar-se d’un edifici autònom, però sí va ser un lloc privilegiat i protegit per les famílies comtals que se’l van disputar al llarg de molts anys. Tant la família comtal del PallarsSobirà com la del PallarsJussà van mantenir llargues guerres civils, emergides per qüestions hereditàries de la possessió d’un territori determinat, que generaren un gran nombre de documentació falsa sobre la possessió del monestir en si. És per aquest motiu que la veritable història que s’amaga darrera Sant Pere del Burgal segueix tenint clarobscurs, ja que es mou en un terreny complex i contradictori. Per un cantó sabem que Sant Pere del Burgal, tot i conservar vincles amb Sta. Maria de Gerri i Sta. Maria de Grassa, es va mantenir al marge de les tensions que hi havia entre aquests dos monestirs; però per altra banda es desconeixen documents relatius a la pintura, als pintors i als promotors. Malgrat aquestes incerteses, els historiadors de l’art no descarten la possibilitat que aquest monestir fos promogut pels mateixos comtes del Pallars. L’absis central de St. Pere del Burgal alberga unes pintures amb acabats arrebossats, que són visibles des de l’exterior a través de les finestres del monestir. Tots els indicis iconogràfics, formes estilístiques i repertori que ens ofereixen les esmentades pintures, ens indueixen a establir una relació de tipus cultural amb el nord d’ Itàlia, ja que l’estil coincideix amb el dels emergents edificis romànics llombards italians. Exemple d’això, així com tota la pintura romànica, en són els colors emprats, que en aquestes pintures són sempre colors plans com el turquesa, vermell, tons ocres... Això és degut a que els seus autors, com la majoria d’autors del romànic, no pretenen entrar en el joc de la llum i en la concreció de la seva obra a partir de la foscor i claredat. Els personatges que hi apareixen es troben representats de manera que la línia de color delimita les seves formes, mentre que una línia discontínua conforma el seu ombrejat, i hi apareixen en un espai sense llum variable, doncs no existeix el concepte de llum-ambient. L’ús de colors plans no és casualitat. Respon a una tendència estètica medieval, i a una necessitat visual que tenien aquest tipus de pintures. Tota la gamma de colors està al servei d’una concepció general de tota l’obra, i la seva intenció és aconseguir una harmonia cromàtica amb els tons de color esmentats. L’única llum que apareix representada a St. Pere del Burgal, això sí, de forma simbòlica, podríem dir que és la llum de Déu. Aquí cal fer un petit esment al vincle del Burgal amb tots els monestirs de Pedret, ja que pel que sembla van ser decorats i pintats per uns mateixos autors provinents d’Itàlia. La pintura del Burgal podem dividir-la en tres parts tenint en compte la seva composició artística. La part superior, la conca de l’absis, és on hi ha situat el Maiestas Domini, Déu. Es distingeix aquest personatge per les dues úniques restes que en queden, que són l’aureola i el peu esquerre. Aquesta franja fa la funció d’eix de simetria per la resta de l’obra, i simbòlicament, del món. Tot i que la figura no és completament simètrica pel que fa als plecs de roba representats, si que ho és en la massa del cos, i per això es converteix en l’eix vertebrador. A la mateixa franja, el Maiestas Domini es troba flanquejat a ambdós costats pels profetes Isaíes i Izaquiel, dels quals només s’ha arribat a conservar la figura de la dreta. Als extrems, hi apareixen Gabriel a l’esquerra i Miquel a la dreta amb estendards i rotlles. De Gabriel pràcticament no se’n conserva res, mentre que encara es poden apreciar les espatlles i el cap de Miquel, a més, a l’estendard que duu hi diu POSTOLACIVS. Sota aquest primer registre, hi ha una sanefa amb motius florals que dona lloc al segon registre, situat a la part central de l’obra. El fons d’aquesta part és negre, i els personatges que apareixen sobre aquest fons són, d’esquerra a dreta: un sant o un apòstol (encara indeterminat), Sant Pere amb unes claus, i la Mare de Déu. D’aquesta última, cal dir que existeixen explicacions que la categoritzen com a representació de l’església, com una al•legoria al sacrifici de Crist amb la sang del seu calze, ja que aquí el porta a la mà. Això no deixa de ser la contraposició a l’anyell sacrificat que SantJoanBaptista sosté a la mà a l’extrem dret del registre. La Mare de Déu està vinculada a Crist com el seu suport i no es independent, contràriament al gòtic, que ja existeix una gran devoció mariana que fa que la verge tingui un paper més autònom. L’anyell de Joan Baptista representa l’assimilació de Crist com a verdader anyell pasqual, que amb la seva sang va salvar la humanitat, i gairebé sempre se’l representa com aquí, dins un cercle i portant una creu. A la seva dreta trobem Sant Pau, amb un retrat més naturalista, i a l’extrem dret hi ha Sant Joan Evangelista, o això és el que se suposen els investigadors actualment.
Finalment,
els últims retrats descoberts al Burgal es troben situats
a un nivell lleugerament inferior al que ocupa el
semicilindre absidal on hi ha l’apostolat. Es tracta de dues
persones, tot i que sembla que n’hi havia hagut tres: una
dona i un monjo, ambdós pèl-rojos i amb una gran semblança a
Llúcia. L’home s’ha identificat com el fill de Llúcia, Ot,
el qual va ser bisbe d’ Urgell. |
|
El següent
i últim registre, que separa la segona divisió de la tercera
és una sanefa on s’alterna el color vermell i el verd amb
corones gemmades, que són el símbol de poder de la corona
llombarda. Aquestes estan entre sanefes que contenen una
creu semblant a l’esvàstica. El conjunt que s’aprecia està
englobat per una greca de tradició clàssica amb perspectiva
geomètrica. Sota aquesta greca, hi ha representat un
cortinatge brodat amb temes vegetals i grans medallons
circulars. En aquesta última franja, només es conserva un
personatge, que ha sigut identificada com Llúcia de la
Marca, germana de la comtessa de Barcelona, Almodis de la
Marca, comtessa del Pallars Sobirà i esposa d’Artau I. Va
ser una dona amb molt poder i influència, i per això es creu
que va ser ella una de les principals promotores de les
pintures de Sant Pere del Burgal. Al Burgal hi apareixen les
paraules CIA CONMITESSA, i és per això que Ainaud la va
identificar com a tal. És aquest l’element essencial de la
pintura per a molts estudiosos, i el més important a l’hora
de datar aquesta obra. A més, si l’analitzem, veurem que
vesteix molt elegant i que duu un ciri a la mà dreta, mentre
que manté l’esquerra enlairada, la qual cosa no deixa
d’indicar alhora riquesa i devoció i respecte per part de
Llúcia. Segons es creu, a l’altre extrem d’on es troba la
comtessa, hi hauria representat el seu marit, Artau I, que
ja seria mort quan es van fer les pintures.