|
SANT
MIQUEL DE CUIXÀ
Omnia mutantur, nos et mutamur in illis
(totes
les coses canvien i nosaltres canviem amb elles. Lotari I)
Un
article de Francesc Navarro Coma
Professor
d'història de l’art a l’INS Abat Oliba de Ripoll
Per al
Col·lectiu Obaga.
L’octubre de l’any
878 el riu Tet es va endur, en una gran i
inesperada riuada, el monestir benedictí de Sant Andreu
d’Eixalada al comtat de Conflent. Va ser un desastre però,
és clar, no estava ubicat en un lloc segur i, probablement,
molts també van veure alguna mena de senyal divina en aquest
infortuni. Un dels monjos supervivents va ser l’arxiprest
Protasi,
que quinze anys abans s’havia adherit al monestir procedent
de Sant Germà de Cuixà, on tenia drets sobre el vilar de
Cuixà. Convençut que calia traslladar el monestir a un
indret més segur, va dur els monjos supervivents a Sant
Germà, on va ser nomenat abat l’any 879. La nova comunitat
va rebre el recolzament de la família comtal i, d’aquesta
manera, va poder arrencar amb empenta i il·lusió un nou
període.
El nou
monestir de seguida comença a fer-se gran gràcies a les
contínues donacions comtals i nobiliàries. L’any 938 apareix documentada una segona església (domos
sancti Mikaelis et sancto Germano (...) in cenobio
Coxano) que de seguida va prenent protagonisme, fins a
tal punt que els documents des de l’any 964 ja sols parlen
de Sant Miquel de Cuixà. L’any 950 el Papa de Roma
Agapit II
confirma
els béns de l’abadia, estableix la lliure elecció dels abats
i la declara exempta de la jurisdicció del bisbe. Això és
molt important car implica una garantia d’independència
front el poder dels nobles i comtes locals i veïns.
continua a la
pàgina 2 |
N
