ve de la pàgina 1

El Papa de Roma, d’aquesta manera, també enfortia el seu poder en una Europa cristiana en la qual es vivia un període de feblesa del poder reial i comtal, a causa de les invasions hongareses, sarraïnes i normandes. L’enorme poder que comença a tenir el nou monestir respecte al comte del Conflent queda perfectament reflectit en el fet que poc després aquest allibera als monjos de pagar per passar pels ports de muntanya (portatge), explotar els boscos (boscatge) i les pastures (pasquera) i per l’activitat comercial en mercats (teloni). Sant Miquel de Cuixà s’havia convertit en un centre de poder econòmic, polític, cultural i religiós de primer ordre i, per aquest motiu, les donacions testamentàries, comtals i nobiliàries no paraven de venir d’arreu.

El moment més esplendorós arriba a finals del segle X amb l’abat Garí (965-998) i culmina poc després amb l’abadiat de l’infatigable Oliba (1008-1046). L’abat Garí estava vinculat a l’orde de Cluny i era una persona influent, car també era abat de Sant Hilari de Carcassona, Santa Maria d’Alet i Sant Pere de Lesat. L’orde de Cluny predicava que calia aplicar la regla benedictina amb més rigor i retornar a un estil de vida monàstica més austera i estricta. Durant l’abadiat de Garí va ser consagrada l’església de Sant Miquel i van ser acollits al monestir personatges tan importants com Romuald, futur fundador de l’orde Camaldulenc, i el dux de Venècia Pere Orsèol, que més tard va ser considerat sant i enterrat al conjunt monàstic.

L’església de Sant Miquel va ser començada a construir sota l’abadiat de Ponç (957-962) i va ser finalitzada i consagrada l’any 974 per l’abat Garí. La planta de l’església té una forma bastant peculiar, car parteix d’una església pre-romànica que es va ampliant seguint els dictats del nou estil de moda: el romànic. L’església presenta una planta basilical amb tres naus cobertes de fusteria i la capçalera coberta amb volta de canó. Les naus laterals són més curtes que la nau central i capçades per un grandiós transsepte on s’obren cinc absis, dels quals el central és molt més gran i rectangular i els altres quatre tenen planta semicircular allargassada. A cada costat de l’absis central hi ha les portes que comuniquen amb el deambulatori. Les naus estan separades amb arcs de ferradura, característics de l’arquitectura pre-romànica i d’inspiració visigòtica, o potser islàmica. També són arcs de ferradura els arcs que obren l’absis.

L’aspecte gairebé definitiu de l’església va venir de la mà de l’Abat Oliba, una de les figures més rellevants del segle XI, car era també bisbe de Vic i abat del monestir de Ripoll. Oliba accedeix a l’abadia l’any 1008 i amplia l’església amb una reforma del deambulatori, la construcció de dos campanars de torre de 40 metres i la cripta circular de la Mare de Déu del Pessebre o de la Nativitat. Pel que fa a la reforma del deambulatori, hi va afegir dos corredors i tres absidioles de manera que formessin una mena de passadís al voltant del presbiteri. També va aixecar, a sobre de l’altar major, un cimbori adornat amb les figures de l'anyell i dels evangelistes, sostingut per quatre columnes de marbre rosa i els corresponents capitells de marbre blanc. Respecte als dos campanars, eren d’estil romànic llombard d’origen italià, com diu el nom, i caracteritzats per la presència d’arcuacions cegues i lesenes. A ponent de l’església, Oliba encara va fer més ampliacions i va construir un pati davant de la porta principal format per dues capelles sobreposades, de les quals sols es conserva la capella o cripta de la Mare de Déu del Pessebre, de planta circular amb un pilar central amb volta tòrica. Al costat de la cripta, l’abat de Ripoll també va fer construir una sala de tres naus destinada als pelegrins que acudien al monestir.

Tot aquest conjunt arquitectònic esdevé un dels més remarcables del romànic català, en el qual, al ser construït a cavall dels dos primers mil·lenis de la nostra era, podem apreciar un punt de partida pre-romànic sobre el qual s’enllacen dos corrents diferents: el període inicial, d'influència mossaràbiga, i el període llombard, d’influència italiana.

Al llarg del segle XI a Europa es viu un període de relativa pau i prosperitat econòmica gràcies a l’ús de noves tècniques agrícoles (arada normanda i ferradura, desenvolupament dels molins, etc.) que permeten crear un excedent alimentari que facilita el desenvolupament del comerç. Tot això fa possible que hi hagi recursos per construir edificis i facilita la circulació d’idees i corrents artístics, en el nostre cas el romànic. Pel que fa els comtats catalans, dos elements afegits aportaren recursos addicionals als comtes, nobles i abats: per una banda el cobrament de pàries a les taifes musulmanes i el botí de les conquestes a la Catalunya Nova dutes a terme, sobretot, per Ramon Berenguer IV; d’altra banda, l’expansió occitana del casal de Barcelona després del casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença. En definitiva, el creixement econòmic, els recursos obtinguts de les taifes musulmanes i el procés de formació d’un comtat transpirinenc possibilitaren els mitjans necessaris per ampliar el monestir i el convertiren en un element estratègic en trobar-se, precisament, als Pirineus i, per tant, al bell mig del nou centre de poder occitano-català que s’estava gestant al llarg del segle XII. Tot això explica que fos aleshores, al segle XII, quan es va procedir a una nova ampliació del monestir amb un magnífic claustre de 65 columnes i sengles capitells. Aquest va ser començat a construir cap al 1130 amb marbre rosa i és la primera manifestació dels tallers rossellonesos d’escultura romànica, escola que va desenvolupar tot el seu treball al llarg del segle XII.  Els motius escultòrics del claustre criden l’atenció per l’absència total de motius religiosos i el predomini de motius vegetals i animals, sobretot lleons

Un monestir tan important i ric evidentment també havia de tenir un bon Scriptorium. No oblidem que un dels preceptes claus dels benedictins era Ora et labora. Així, a Sant Miquel de Cuixà foren redactades obres molt importants: uns annals, continuats a partir del 985 al monestir de Ripoll i coneguts com el Cronicó Rivipul·lense; un opuscle sobre Cuixà; una uita de Pere Orsèol i la versió primitiva dels coneguts Gesta comitum Barchinonensium.

A partir del segle XIII el monestir viu un procés d’estancament que obre pas a un període de decadència. Durant els segles XIV i XV hi ha abats comendataris, és a dir, clergues seculars que rebien la guarda, administració i govern de l’abadia. Arribada l’era moderna (segles XVI-XVIII) el monestir va continuar sobrevivint sense pena ni glòria i fins i tot s’hi feren algunes reformes, com unes capelles separades dins de l’església. El moment més delicat arriba al segle XIX, quan el conjunt monàstic és venut i s’inicia així la seva ruïna: el 1835 cau el sostre de la nau central i el 1838 s’esfondra la torre de campanar nord i els elements del claustre i de la tribuna es dispersen per diferents localitats veïnes. El punt més dramàtic ocorre a principis del segle XX quan l'escultor nord-americà Georges Grey Barnard va adquirir la meitat dels capitells i columnes del claustre, els quals avui es poden veure al museu romànic de Nova York “The cloisters”.

         Finalment, la situació canvia quan Joan Puig i Cadafalch inicia la restauració del conjunt arquitectònic i el 1919 s'hi estableix un grup de monjos cistercencs procedents de l’abadia de Fontfreda. El monestir resta des d’aleshores salvaguardat dels “caçadors de romànic”, que tant i tant mal han provocat al nostre patrimoni.

         Actualment, que sortosament estem vivint en els temps de la democratització de la majoria de patrimoni artístic i cultural arreu d’Europa, podem gaudir i visitar un monestir de Sant Miquel de Cuixà en prou bon estat de conservació i presentació.