|
 |
SANT
MARTÍ DEL CANIGÓ
L'ABADIA DE SANT
MARTÍ
Fou
fundada entre el 1001 i el 1007 pel comte Guifré II de
Cerdanya i Conflent. La comunitat, dirigida pel monjo Esclua
—que fou el constructor de les primeres edificacions—, ja hi
residia el 1004; el 1009 el bisbe Oliba d'Elna consagrà
l'església dedicada a sant Martí, santa Maria i sant Miquel.
El 1014
Esclua fou consagrat, a petició d'Oliba, abat de Ripoll i de
Cuixà, considerat pels monjos del Canigó com llur pare
espiritual. Continuaren les obres i hi hagué una nova
consagració de l'església el 1026. El 1035 s'hi retirà el
comte Guifré i hi morí el 1049 (fou enterrat a la tomba que
ell mateix s'havia cavat a la roca, prop del campanar); el
1332 les seves restes foren traslladades a l'església
abacial. El Canigó esdevingué un monestir santuari i lloc de
pelegrinatge gràcies sobretot a les relíquies de sant
Galderic, patró dels pagesos catalans, que posseïa des del
1014. En aquesta època florent foren aixecades les
principals construccions (cripta, església abacial,
campanar, claustre). La comunitat començà a decaure al s.
XIV (el nombre inicial de 12 monjos, doblat als s. XII i
XIII, no fou mai més assolit). Fou abandonat voluntàriament
el 1783; la liquidació dels seus quantiosos béns acabà el
1788 amb la cessió dels banys de Vernet; els objectes del
culte foren repartits entre les parròquies veïnes; la tomba
comtal, traslladada a Castell de Vernet, fou profanada
durant la Revolució Francesa. Seguiren anys d'abandó en què
desaparegueren molts elements decoratius.
continua a la
pàgina 2 |
N
