... ve de la pàgina 1

Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada, que suporten els arcs formers i els arcs torals.

Aquestes columnes, que procedeixen d'alguna construcció romana, descansen sobre un alt sòcol i tenen grans capitells d'influència coríntia, amb àbacs prominents, que per la seva localització elevada constitueixen de les poques peces escultòriques que no foren objecte de rapinya.

L'atracció de pelegrins explica la presència d'un deambulatori a l'absis de la nau central que fa de continuació de les naus laterals. Sota l'absis hi ha una cripta de moderades dimensions. Aquesta església sintetitza amb originalitat una sèrie de corrents arquitectònics anteriors, des de les construccions romanes de l'Antiguitat tardana fins al preromànic carolingi passant per les tradicions locals. Aquesta originalitat ha provocat una llarga polèmica entre els estudiosos i fa que sigui considerada un dels principals exponents del romànic a Catalunya. 

Davant de l'església hi ha un espaiós atri o galilea, en el qual hi havia hagut sepulcres de diferents personatges, inclosos alguns comtes d'Empúries, però de tot això queden poques restes. L'església s'obria a aquest atri amb una porta monumental, obra del Mestre de Cabestany, que si no hagués estat fervorosament espoliada al segle XIX, seria un dels més valuosos conjunts escultòrics del romànic català. Se'n conserven restes en alguns museus i col·leccions particulars, entre els quals destaca el plafó que representa l'aparició de Crist als seus deixebles sobre el mar, del Museu Marès de Barcelona.

 A la façana de ponent del monestir s'aixeca el campanar, de planta quadrada i d'estil llombard, del segle XII. Al seu costat es drerça una torre de defensa (o de l'homenatge), que probablement s'inicià en el segle X i que passà posteriorment per un llarg procés de reconstrucció i reformes.

El monestir de Sant Pere és una joia de l'art romànic pel seu temple original, sumptuós i ple d'enigmes arqueològics, especialment pel que fa a la datació de les diferents parts. També és, però, un enigma històric a causa dels seus orígens obscurs i poc documentats.

Les primeres notícies històriques són de la darreria del segle IX (878), quan el lloc s'esmenta com una simple cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, que li fou discutida —junt amb les altres cel·les veïnes de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Pineda i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu— pel monestir de Sant Policarp de Rasès. Hom considera que aquestes cel·les podien haver estat ocupades poc abans del 782 pel monjo Àtala, any en què s'establí al pagus de Peralada, abans de fundar el monestir de Sant Policarp de Rasès. Pert tant, la cel·la de Sant Pere i les seves veïnes podien haver estat monestirs sorgits durant el domini visigòtic.

El plet entre tots dos monestirs fou portat a la cort franca, i el 899 hi va intervenir encara la seu de Girona, com a tercer pretendent, al qual foren adjudicades interinament les esmentades cel·les. El cenobi va prendre volada, i des del 902 consta amb comunitat pròpia, que rebia donacions que n'augmentaven el patrimoni. La independència definitiva i el començament de la seva impressionant puixança comença vers el 926, quan Tassi, un magnat d'aquestes terres, juntament amb el seu fill Hildesind (947-991) —el primer abat del monestir—, en un espai de temps relativament curt (926-944) el convertí en un monestir gran i prestigiós, amb un notable poder espiritual i temporal.

La història de Sant Pere de Rodes es caracteritza per les lluites constants que li calgué mantenir des de la fi del segle X per conservar el seu patrimoni i la seva ascendència espiritual enfront de les divisions i les lluites del comtat, i també de la relaxació de costums que sovint afectà els monestirs. Les primeres lluites vingueren ja al principi del segle XI, quan el comte Hug I d'Empúries i altres magnats del país van apropiar-se de diversos béns del monestir. Davant d'això, l'abat Pere va demanar l'ajut del papa Benet VIII el 1021, i l'any següent (1022) es va celebrar una consagració de l'església del monestir i, d'acord amb cartes papals adreçades al comte d'Empúries i a altres magnats, s'intentà de posar ordre en robatoris i depredacions.

Els segles següents es mantingué el camí emprès al segle X, i també les constants pressions enfront de comtes i bisbes per conservar la seva autonomia i el seu prestigi. Una de les expressions d'aquest prestigi del monestir foren els seus famosos jubileus, dedicats a la Santa Creu, que segons es creu se celebraven, per concessió del papa Urbà II, des del 1088, i que perduraren fins el 1697, època en què s'abandonaren a causa del gran declivi que havia experimentat el monestir.

A mitjan segle XIV comença una etapa de replegament, a la qual no seria aliena la Pesta Negra del 1348, que en cinc mesos matà 24 monjos i deixà també buides moltes cases i heretats del monestir.

La pirateria, que fou causa del despoblament de la costa, i ben aviat les guerres amb França perjudicaren greument el monestir, que fou saquejat diverses vegades, en especial els anys 1675, 1693 i 1708, quan el duc de Noailles s'emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París.

Al llarg del segle XVIII la decadència de la casa era total, i fou saquejat de nou per bandolers i per contrabandistes. En aquest moment, els pocs monjos de Rodes habitaven en cases particulars com a canonges i s'havien repartit els béns, i la comunitat s'intitulava capítol. El 1793, la Revolució Francesa obligà a evacuar el monestir, i la comunitat es traslladà definitivament a Vila-sacra (1798), on començà l'edificació d'un nou monestir, que no es va concloure perquè el 1809 la comunitat passà a residir a Figueres, on perdurà fins a l'exclaustració.

El text referent a l'Arquitectura ha estat extret del web CA.VIQUIPÈDIA

El text referent a la Històriaa ha estat extret del web ENCICLOPÈDIA.CAT