... ve de la pàgina 1

Un model molt característic que es generalitzà des de finals del segle X a imitació de l'església de Sant Pere de Cluny, i que va tenir una àmplia difusió a Catalunya durant tot el segle posterior. En el cas de Sant Llorenç, a més, l'occidentalització del santuari va fer que la porta principal s'obrís a la façana de llevant, precedida d'un porxo de fonaments poderosos, sobre el qual es devia aixecar un campanar que se cita a la documentació.

La primera de les nombroses transformacions del monestir cal situar-la als primers decennis del segle XI. Correspon a la construcció del claustre, a l'entorn del qual es van organitzar les dependències monacals, com ara l'hospital, el refetor i la casa de l'abat. Una de les intervencions més singulars d'aquella etapa va esdevenir amb la construcció de sengles absidioles a l'extrem de ponent de les naus col·laterals de l'església, les ruïnes de les quals es van descobrir el 1986.

Durant el tercer quart del segle XII es va construir una tribuna que ocupa la meitat occidental de la nau central del temple. A la seva planta baixa es va rebaixar el paviment de la nau central, cosa que dóna a aquest espai l'aspecte de cripta.

El terratrèmol que va sacsejar gran part de Catalunya el dia 2 de febrer de 1428 va afectar greument les edificacions del monestir especialment les dependències monacals, on es va ensorrar una part del claustre, el dormitori dels monjos, la casa de l'abat i altres estances. L'església, en canvi, tot i que va patir per la sacsejada, va restar dempeus en bona part.

A causa de les dificultats econòmiques per les quals passava el monestir, la reconstrucció parcial del conjunt es va fer esperar fins a la dècada de 1620, quan ja feia alguns anys que havia perdut l'antiga condició d'abadia per convertir-se en priorat. Llavors, l'església no va recuperar ni el seu volum primitiu ni la riquesa espacial interior. La nau de migdia es va dividir en dos nivells mitjançant unes voltes situades a l'alçada de la tribuna. La part inferior d'aquesta nau i la cripta romànica van ser inutilitzades, i la part superior de la mateixa nau i la tribuna, unides, van constituir el nou espai litúrgic. La meitat oriental de l'antic temple es va aprofitar dins de les nombroses construccions que es van bastir aleshores: el priorat i una sèrie de dependències agropecuàries, alguna de les quals va prendre com a base els edificis del monestir medieval.

A mitjan segle XVIII es va enderrocar i colgar de terres la majoria dels cossos perifèrics bastits cent vint-i-cinc anys abans, cosa que va enlairar considerablement el nivell de circulació a tot el conjunt. Com a conseqüència d'aquestes transformacions, el priorat va restar per primer cop exempt del temple i reduït a un sol cos de dimensions regulars, de manera que va adoptar l'aparença d'una casa de pagès de planta quadrangular. L'església, la meitat de llarga que la primitiva, amb la part alta de la nau nord reconstruïda el segle XX, és la que va arribar als nostres dies.

La intervenció a arquitectònica

La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona va tenir dues etapes: la primera, de 1982 a 1988, i la segona, de 1996 a 2008. En una i en l'altra es van fer les excavacions arqueològiques pertinents, tant dels espais interiors com de l'entorn, per tal de conèixer l'abast de les restes colgades dins del perímetre original del monestir, encara que per la part de migdia l'excavació no s'ha completat de moment. En aquesta recerca es va poder constatar l'existència d'un primer temple de planta rectangular, allunyat cap a sud-est del temple actual i orientat d'est a oest, de tres naus amb la testera recta, dins la qual s'inscrivia un absis central de planta ultrapassada, que pot datar-se entre els segles V i VII.

Les tombes de la necròpolis que s'hi associen tenen paral·lels entre els segles VI i X. El fet és que el monestir, l'any 898, estava en ple funcionament i activitat, com confirma una cita documental. També es va descobrir l'església actual en tota la seva llargària, el claustre, la casa de l'abat i un grapat de les altres dependències monacals. A més de la recerca arqueològica, es van dur a terme els estudis històrics documentals i artístics que van ajudar a completar la història, no sols del monestir com a monument arquitectònic, sinó la de la seva dinàmica d'expansió econòmica i productiva, a través de les edificacions que han perdurat en l'entorn, com ara les basses i els molins. Tot plegat va permetre reconstruir de manera ideal, en una maqueta, l'extensió territorial del cenobi des del turó on s'assenta fins al riu Bastareny.

Pel que fa a la intervenció arquitectònica, en aquella primera fase d'obres (1982-1988) es va recuperar l'alçària interior original de les naus laterals de l'església en treure la subdivisió horitzontal del segle XVII, així com l'espai de la cripta, que es trobava ple de runa, i es va restaurar el campanar, tot dotant-lo d'una nova coberta. La segona fase d'obres (1996-2008) va permetre la recuperació del volum inicial de l'església del segle X (la segona que van construir els monjos a Sant Llorenç) i la contemplació de l'espai interior tal i com estava el segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central. També es van restaurar les ales del claustre que quedaven dempeus o en ruïnes, remarcant-hi, però, el perímetre quadrangular original, i l'antic hospital, del qual es va recuperar igualment el volum primitiu.

Així, pel camí de la recuperació material i, especialment, pel camí de la recuperació de l'espai arquitectònic, element essencial del monument, el monestir va recobrar la significació que havia assolit en el passat. 

Podeu veure el document complert amb les seves imatges a:

http://www.diba.cat/web/spal/monestir_s_llorenc