... ve de la pàgina 1

Les vicissituds adverses sofertes pel gran monestir de Sant Cugat, arran de la ràtzia d’Almansor del 985, en la qual és tradició que només es van salvar de les matances i la devastació els monjos santcugatencs que s’havien refugiat a Sant Llorenç, feren que la primera fundació no prosperés. Per això el 1013 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van recuperar el domini alodial de Sant Llorenç mitjançant el retornament del preu fixat vers el 975, i el 1014, amb l’assentiment del bisbe de Barcelona, Deodat, van dotar la casa de Sant Llorenç amb diferents alous entre els quals el de Matadepera i el de la vall de Mur, de Sant Llorenç Savall, perquè el cenobi s’erigís en monestir independent.

Tot seguit s’hi establí una comunitat regida per l’abat Borrell, que va atreure moltes donacions de comtes, nobles i particulars, cosa que permeté d’erigir un nou monestir i la gran església abacial encara subsistent. L’abat que marca el moment més esplendorós del cenobi del Munt és Otger, que va regir la casa, només amb una petita intermitència, entre el 1020 i el 1071.

Aquest edifici, que ha romàs pràcticament inalterat fins els nostres dies, és un monument cabdal del romànic català del període anomenat llombard. Externament mostra una ben marcada planta de creu grega amb un petit creuer amb cúpula o cimbori al seu centre, a la intersecció de la nau amb el creuer; internament, però, aquest és poc perceptible, per la qual cosa l’edifici fa la impressió d’ésser de tres naus i de planta basilical, amb cadascuna de les naus acabades amb el seu respectiu absis, ornat de lesenes i arcuacions llombardes. Per les seves proporcions i solucions arquitectòniques és un edifici notabilíssim, fet amb pedra de muntanya, amb les tres naus cobertes de volta de canó, llevat del creuer, sense arcs torals. La nau central té només dos trams de llarg i, com que hi ha un presbiteri d’un sol tram, el centre del creuer on s’aixeca la cúpula queda pràcticament al centre de l’edificació. La cúpula s’aixeca sobre els arcs que acaben les voltes i es constitueix l’octàgon que li serveix de base amb les trompes, formades per una volta cònica, suportada pels murs i l’arc extrem.

La claror arriba a l’interior a través de nou finestres, dues de les quals al fons de l’absis central i del de migdia respectivament. L’església es comunicava amb l’exterior per quatre portes: les dues més petites són al transsepte; una a la banda del nord, on hi devia haver el cementiri, i l’altra a la del sud, que serveix d’accés al campanar, inacabat i coronat per uns curiosos murs piramidals graonats; les dues més grans se situen l’una a migdia, davant la qual hi ha l’atri o galilea amb restes d’antics sarcòfags, i l’altra a la façana de ponent, on hi ha la porta principal, que té restes al mur que demostren que anava coberta per un porxo. Sobre aquest mur de ponent hi ha també un campanar d’espadanya d’un sol finestral. Són molts els detalls d’estructura dels murs, els nínxols de l’absis major, els arcs formers de separació de les naus i les modalitats constructives que els amants de l’art hi poden admirar.

De l’edifici monàstic primitiu resten només alguns murs vells a l’angle SW del clos ara ocupat per una hostatgeria, refeta sobre edificis més tardans per l’arquitecte Josep M. Ros i Vila entre el 1948 i el 1950. El clos situat entre l’església i l’hostatgeria forma un pati tancat, que amb la galilea devia fer les funcions del claustre, que sembla que mai no es va construir.

Efectivament, poc després de l’empenta donada al monestir pels primers abats, especialment per Otger, aquest va caure en mans de l’abat de Sant Ponç de Tomeres, que amb l’excusa d’aplicar la reforma gregoriana i pel fet de ser monjo d’aquell monestir Sanç Berenguer, germà del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, va annexar-se algunes importants abadies catalanes, com Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages i Sant Pere de Rodes. Aquesta unió, feta contra la voluntat dels monjos, va portar greus disturbis a la casa del Munt i marca l’inici de la seva decadència. En realitat va durar només dels volts del 1085 al 1095, perquè el monestir va aconseguir de deslliurar-se de la tutela de Tomeres fent causa comuna amb els monjos de Sant Cugat del Vallès, per donació del comte Ramon Berenguer III, el 1098.

El monestir del Munt es va resistir a perdre la seva independència, però una nova donació o autorització de Berenguer, bisbe de Barcelona, del 1099 va confirmar la submissió de Sant Llorenç al monestir de Sant Cugat. En endavant els abats de Sant Llorenç van haver de prestar obediència als de Sant Cugat, que confirmaven les eleccions abacials del monestir del Munt i que vigilaven la disciplina de la casa per mitjà del seus visitadors.

De fet, el monestir de Sant Llorenç havia perdut al llarg del segle XI tota l’empenta inicial, com es comprova pel nombre dels seus monjos: dels 13 que tenia el 1052 va passar a 5 el 1126 i a 7 o 8 al llarg dels segles XII, XIII i l’inici del XIV. Mai més no va tenir els dotze monjos requerits per a ser abadia. Al principi del segle XV (1418) la comunitat es componia de l’abat i quatre monjos i, a partir de l’inici del nomenament dels abats comendataris, el 1505, sols eren dos o tres.

A despit d’això, la casa continuà com a abadia fins el 1608, bé que sense comunitat els darrers temps i en mans d’administradors. L’esmentat any 1608 el monestir i les seves rendes foren units al col·legi seminari de la Congregació Claustral Tarraconense instal·lat a Sant Pau del Camp i des d’aquest moment fins el 1804 tingué sempre algun sacerdot o monjo que hi habitava. El 1809 el saquejaren les tropes de Napoleó i restà abandonat i espoliat fins el 1868, que inicià la seva reconstrucció el sacerdot Mn. Antoni Vergés i Mirassó, fill de Castellar del Vallès i rector de Sant Llorenç Savall. L’església fou novament oberta al culte el 1871, any en què Mn. Vergés publicà una meritòria història del monestir. El 1931 fou declarat monument historicoartístic nacional i el 1947 es creà l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que curà de la reparació de l’hostatgeria i d’altres millores fetes al vell cenobi de la Mola.

La visita al monestir es pot fer amb vehicle fins a Can Pobla, on hi havia l’antiga parròquia de Sant Esteve de la Vall, documentada el 972, i una residència dels antics abats; ara és un gran casal o castell romàntic, fet aixecar per Antoni de Quadras, creat comte de Sant Llorenç del Munt el 1905. A més de visitar el monestir es pot baixar també fins a Santa Agnès del Munt, una església amb restes d’un antic casal d’ermitans, que es troba al pendent de la canal que s’inicia al morral o cova del Drac. La capella és documentada des del 1341 i consta que hi visqueren eremites fins el 1720. La llegenda popular l’ha vinculada al famós drac que fou portat ací pels moros i mort per un comte de Barcelona, que algú pretén que fou Guifre el Pelós, cansat dels estralls que feia en els pobles i les masies del rodal.

Aquest text ha estat extret del web  ENCICLOPÈDIA.CAT